Apartat 2.2 · Literatura catalana 2025, convocatòria extraordinària

2.2. La pell de brau s’ha interpretat com una crítica a l’Espanya de la postguerra. Al poema xlvi (text 1), el jo poètic s’adreça a Sepharad (nom que els jueus expulsats el 1492 donaven a la península Ibèrica) i fa un discurs semblant al d’Antígona (text 2). Relacioneu tots dos textos a partir de la significació del personatge d’Antígona en l’obra d’Espriu.

Text 1 Text 2 Poema xlvi Antígona

A vegades és necessari i forçós Antígona (amb una suprema dignitat): Tan que un home mori per un poble, sols tu gosaries acusar-me d’aquest crim, però mai no ha de morir tot un poble del qual no ignores que soc ben innoper un home sol: cent. La meva sang m’ordenava d’arrencar recorda sempre això, Sepharad. aquell cos de la profanació, però no per- Fes que siguin segurs els ponts del diàleg torbaré la pau de Tebes, tan necessària. (A i mira de comprendre i estimar Tirèsias.) Que les teves prediccions no les raons i les parles diverses dels teus fills. s’acompleixin. (Als consellers, en general.) Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats Calmeu el poble i que torni a les cases, que i l’aire passi com una estesa mà cadascú torni a casa. No sé si moro justasuau i molt benigna damunt els amples camps. ment, però sento que moro amb alegria. Que Sepharad visqui eternament Privada de la llum, en una lenta espera, en l’ordre i en la pau, en el treball, recordaré fins al darrer moment la ciutat. en la difícil i merescuda Recordaré els carrers, la font, els camps, el llibertat. riu, aquest cel. Que la maledicció s’acabi amb mi i que el poble, oblidant el que el divideix, pugui treballar. Que pugui treballar, i tant de bo que tu, rei, i tots vosaltres el vulgueu i el sapigueu servir.

Tret automàticament del PDF oficial: les fórmules es veuen bé a la imatge.