Apartat 2.2 · Literatura catalana 2025, convocatòria ordinària

2.2. El poble gris és un recull de narracions. En aquest fragment del pròleg, l’autor s’adreça al lector i li explica les característiques del poble on transcorrerà l’obra. Compareu breument el poble descrit en el text 1 amb el poble de L’alegria que passa tal com el presenta Joanet en el text 2, a partir dels símbols contraposats de la prosa i la poesia.

Text 1 Text 2 El poble gris L’alegria que passa

El meu poble gris és un de tants pobles habitats, Joanet (mirant per on ha marxat el carro): però poc habitables […]. No hi vulguis veure Déu meu! Adeu, poesia! Adeu, visió d’un aquest poble, ni aquell, ni el de més enllà. És instant! Aneu enllà, mentres jo em quedo extracte de poble, és poble concentrat […]. encastat aquí, a la prosa! Amb vostres El món n’està ple, d’aquests pobles. Varien cançons amargues i rialleres, em deixeu de posició en el jeure, però tots jeuen: varien de una recança, el buit al cor, d’un trosset mena d’ensopiment, però tots n’estan apode joventut que corre darrere vostre! Sou derats; tenen costums més o menos típiques: l’alegria que passa. I que trista és l’alegria dormen igual, treballen de la mateixa manera, per als que passen i els que es queden! Com estan condemnats a la condemna més trista: que soc fill del terròs, m’haig de veure a no tenir grans alegries, però tampoc grans condemnat a veure sempre la iglésia, a i fondes i hermoses tristeses, i a viure, a viure, i sentir aqueixes campanes, a veure aqueixes sobretot a més viure. parets, a morir d’ensopiment i a no adonar-me del viure. Dormim. […] Dormim al llit de la prosa, ja que em fuig la poesia. Els ferrers (cantant):

Al dolç compàs del bressol de la manxa, anem cantant per no caure ensopits, anem cantant per distreure la mandra, anem cantant per no caure adormits.

Tret automàticament del PDF oficial: les fórmules es veuen bé a la imatge.